Feia una eternitat que no escribia res. M'està costant trobar motivació per fer este tipus de coses, però ara mateix estic avorrit i no tinc res millor a fer.
Com bé sabreu, sóc un gran aficionat dels jocs de taula. Actualment tinc més de 50 jocs i jugo almenys setmanalment. No he vingut a evangelitzar-vos sobre les virtuts dels jocs de taula per unir a la gent, desenvolupar la creativitat i aprendre a tolerar la frustració. Desenes d'articles de gent que en sap més que jo circulen per Internet. Avui faré un top dels jocs amb els que tinc un vincle emocional més fort.
Abans de començar, m'agradaria fer una menció d'honor al Heroscape que em vaig comprar d'oferta al famós supermercat de Vinaròs i al joc de cartes Yu-Gi-Oh, per ser les primeres experiències més plaenteres a este món. Tampoc puc oblidar dues partides molt recents al Guerra del Anillo i al Battlestar Galactica, però havent jugat un cop, no m'ho puc permetre.
Magic: The Gathering va ser el primer gran joc al que he jugat mai i segurament el joc al que més carinyo li guardo. És gairebé perfecte. Creat per Richard Garfield el 1994, va esgotar les primeres tirades i com molts sabreu estos sobres i caixes es cotitzen a preus absurds. És un joc rodó, hi ha moltes capes de complexitat i moltes coses a fer. Té la quantitat necessària d'atzar per que es donen situacions ridículament divertides. El seu defecte més gran és els preus desorbitats que es paguen per bocins de cartró barat. Jo vos recomano que vos les imprimiu o jugueu en cartes de merda de patxanga. Una vegada hi entres, és molt difícil sortir. Es treuen 4 expansions a l'any més algunes d'addicionals més cares per formats concrets.
Clank! és una cosa molt bizarra. Combina la creació de baralles (deck-building) amb moure's per una masmorra robant tresors a un drac juntament amb una mica de push your luck. A vegades es fa llarg, però és una delícia. És el primer joc al que se m'ha fet caldo la caixa de tant jugar-lo i moure'l. Igual que a Magic, hi ha suficient atzar com per que passen coses absurdes i hilarants a totes les partides. Que agradés tant a un dels meus millors amics
Star Wars: Al Filo del Imperio. Vaig a posar-me una mica intens. Any 2016. 4t any de carrera. Un mestre que està a punt de jubilar-se es posa a llegir un llibre d'Star Wars a la sala de mestres. Com de costum, el saludo i li pregunto que què està llegint. Un joc de rol? Ah, sí, com els jocs de taula de mazmorreo però en narrativa, no? Ah, no? Que no hi ha taulell? I com és que es tiren daus, llavors? Que em deixes el llibre? Què guay, gràcies!
Ara que ets jove, estàs a temps de jugar i provar-ho. Jo ja sóc molt gran i només me'ls compro per llegir i mirar els dibuixos. Als meus amics això no els interessa.
Em vaig llegir este mamotreto en menys de 2 dies, fent pràctiques i treballant per la tarda. Havia jugat 3 cops a Dungeons & Dragons i no havia entès mai res. La penya amb la que jugava a rol no estava disposada a ensenyar-me a jugar i si no fos per este llibre no hagués entrat mai a l'afició.
Dungeons & Dragons és un joc amb el que tinc una relació d'amor-odi. Tinc uns amics que volen jugar-hi com si fos un joc de taula i en sóc bastant reticent. . A mi me molen les intrigues, les xafarderies, el ser un ésser inadaptat que destaca a un món que no els accepta i que només els vol perquè són autèntiques màquines de matar en generalment un sentit de la justícia Tolkienià... A sentir-me com Hellboy, tenir problemes com ell, defectes, ideals, vicis, mals hàbits... A un sector dels meus jugadors els hi mola discutir sobre les regles, repartir-se els diners, l'equip, munchkinejar els personatges i sembla que l'únic que volen és fer combats (que és per mi la part més avorrida del joc en diferència)... i això que alguns d'ells encara no saben ni com es juga amb el seu personatge! Després d'acabar una campanya d'unes 30 partides de 4 hores, que s'ha allargat com un xiclet per la punyetera pandèmia i la negació per part d'uns pocs jugadors a jugar per Internet m'he cremat. He deixat tots els llibres al magatzem i estic pensant en vendre'ls o regalar-los. No per això no deixarà de ser un joc per mi molt especial.
No és la millor forma de començar a jugar a rol, ni de jugar a rol, però sí la més famosa i amb la que em resulta més fàcil trobar gent amb qui jugar. Si vos mola la literatura fantàstica, les sèries, el cine o el teatre, és una cosa que heu de provar almenys un cop a la vida. I recordeu que és més divertit interpretar els vostres personatges i complicar-vos la vida que només matar enemics i discutir sobre normes i els "per què només li passen coses dolentes al meu personatge?" 😸
Azul i Sagrada són jocs diferents, però en conceptes i un feel semblant. Has d'omplir un tauler amb daus o fitxes de colors, omplint el màxim d'espais possibles per obtenir la millor puntuació possible. No vos enganyaré si dic que he jugat més de 100 partides a l'Azul i 50 al Sagrada. Són un èxit assegurat a un dels meus grups de joc i per això els hi guardo molta estima.
Defender of the Realms va ser el primer joc cooperatiu que he jugat mai. Però m'agrada més Pandemic (Iberia). Tots dos són jocs on tots els jugadors han de fer el possible per evitar la derrota, que pot arribar de moltes maneres (havent molts brots, quedant-se sense recursos o amb un percentatge de la població molt alt malalt. Gràcies als jocs cooperatius em vaig interessar pel rol i em vaig desenganxar una mica de la competitivitat tòxica que venia arrastrant des de l'adolescència.
Potser per iniciar-se als cooperatius trobareu jocs amb temes que vos molen més (com Imperial Assault, Zombicide, Last Bastion) o més senzills i festius (com Just One o Wavelenght). El que és segur és que si sou de cooperar, no vos deixarà indiferents!
Secret Hitler és un joc de taula diferent. Heu jugat a l'Home Llop al cole? A Los Hombres Lobo de Castronegro? Bé, doncs ja ho teniu gairebé.
Estem al parlament alemany discutint sobre qui ha de ser elegit president i canciller. Es vota. Es resol una llei de tres possibles. S'aprova.
Mecànicament és simple i sembla molt tonto, però els nazis es coneixen i han de conspirar, crear conflictes i paranoia per guanyar, ja que són minoria. He tingut 3 còpies diferents de Secret Hitler i properament me'n compraré una quarta. Hi he jugat més de 200 partides (són ràpides).
Si el tema no vos mola, sempre podeu imprimir-vos el Secret Voldemort, que és el mateix joc però tematitzat al món de Harry Potter. Podeu també provar La Resistencia o Avalon, que són pràcticament el mateix, però sense la baralla de lleis.
Star Wars: Imperial Assault va ser el primer ameritrash que me va enamorar. És un joc de mazmorreo en que els herois s'enfronten a l'amo del calabós. És com jugar als combats de Dungeons & Dragons, però fent que estos siguen divertits i dinàmics. Es donen situacions molt divertides i el disseny és tan bo que la majoria de partides van molt justes i es decideixen per tirades en moments concrets. Si vos va la fantasia, Descent és el seu pare. També hi ha Cthulhu: Death May Die, Hellboy i Doom, de la mateixa editorial. Mecànicament són molt semblants. Si et fa respecte començar a jugar a Dungeons & Dragons des de 0, este és el vostre joc. Si vos mola cooperar o fer 1vs1, és també un gran joc.
La Crida de Cthulhu és un joc de rol atípic. Persones mundanes van descobrint veritats incòmodes i es van desgastant poc a poc fins morir o acabar bojos, servint a divinitats horripilants. Funciona millor amb històries breus. És el joc de rol al que li tinc més carinyo pel que m'ofereix de base. Històries d'intriga, combats curts i mortals, horror, monstres, malsons, màgia ritual, sectes, desaparicions, cases encantades... És una recreació molt fidel als relats de Lovecraft, però ben redactats.
Vaig començar a jugar-hi al Gremi Lúdic Desperta Ferro de Roquetes amb diversos jugadors novells i ens ho vam passar genial, fins que vaig marxar del grup per un rotllo de faldes que encara no s'ha solucionat, ni confio en que es solucione aviat. Els infidels que m'he trobat al llarg de la vida han de mantenir una aparença i allunyar els rivals de les seues vides a qualsevol preu. Difamar i mentir sobre un amic a la resta de companys de l'associació em va fer mal i encara ara ho arrastro. Trust issues 4EVER
Per sort, és el joc de rol que més vaig jugar l'any de la pandèmia (amb desconeguts que es van convertir en amics) i ens vam poder reconciliar els mites de Lovecraft i jo.
Sempre li tindré un amor especial.
Això és tot. Gràcies per llegir-me, gent guapa!
