No és cap secret que sóc sord d'una orella des dels 15 anys i crec que no en sou conscients de tots els inconvenients i malestar que això suposa.
És un tema tabú en alguns espais i ambients de la meua vida i avui vos vaig a mostrar una petita part de la meua intimitat. Este article no pretén fer pena, ni remoure consciències. Projecta pors, inseguretats i dolor. No és apte per tothom.
Un dia d'estiu, com per art de màgia, vaig començar a sentir una molèstia molt intensa, una punxada forta dins la meua orella esquerra, que va anar minvant. Em vaig posar els auriculars per intentar ignorar-lo, però el que va fer va ser intensificar-ho. De l'orella esquerra només captava greus, de forma molt extranya. Em vaig posar death metal a un volum desmesurat durant unes hores. El dolor no va marxar i vaig començar a plorar, dins la caravana, encongit, sentint-me culpable d'una pèrdua de la que no n'era responsable. Al cap d'uns mesos em van diagnosticar una cofosi a l'oïda esquerra produïda per la mort del nervi auditiu. Aquell dia ma mare em va deixar fer-me una arracada. Dono sort a l'atzar per haver perdut esta orella i no la dreta, perquè ja és prou cruel el món, que em titllaven de "maricon", "friki", "marginat", etc. i no tinc cap dubte que estos insults haguessen sigut més intensos. Un dia he de parlar de la passivitat i l'apatia dels profes d'institut de la nostra època. Que en los seus sous increïbles van cometre negligències que segurament ara estan penades. Tornem al tema.
El que no va minvar i encara em persegueix és el tinitus. I vos puc ben dir que és el pitjor d'estar parcialment sord. La constant sensació que l'orella sí que funciona i que els sons semblen reals és una molèstia constant. La incapacitat de sentir el silenci és dolorosa i envejo a tothom qui pot escoltar el silenci cada dia.
Vaig perdre la capacitat d'orientar-me segons el so. Si algú em crida pel carrer, si sento un soroll fort, la majoria de vegades començaré a rastrejar, intentant "intensificar" la senyal. No sempre amb èxit i honestament, encara em sento ridícul quan ho faig.
Per començar a desgranar els efectes a curt termini, els esports en equip van passar de ser el paradís a un maleït infern. La comunicació amb els companys per motius obvis ha estat nefasta des d'aquell moment i això significa que vaig passar de ser un marginat en grenyes a un exclòs. Per sort, quan he viscut situacions extremadament dures i cruels en aquest entorn, he tingut la capacitat de tapar-me l'única via de recepció del so i fer-me el tonto.
Fer-se el tonto. Esta capacitat que he desenvolupat al llarg de la meua vida. Ficar cara de no estar atent, d'estar immers en els meus pensaments. Ficar l'índex pressionant el tragus i per un moment esquivar comentaris punyents, cruels i posar-me dins d'una bombolla protectora. Durant unes setmanes vaig portar un piercing al tragus i sort que em va caure, perquè vaig estar desprotegit uns dies de les males vibres del meu voltant.
Com es pot suposa també es va produir un punt d'inflexió en els meus objectius i somnis. Vaig deixar de voler ser músic, tècnic de so o productor musical. Tenir una orella és extremadament discapacitant a este mundillo. Perceps gairebé la totalitat dels sons en mono i si no compres algun programari que t'ho permeti (a preu d'estafa), quan portes auriculars sents parcialment el so. I si empres este programari, tot el so surt pel mateix altaveu, cosa que satura encara més el so.
Vist en prespectiva, no sé ben bé com sentir-me. Va ser un moment molt depriment de la meua vida, un punt d'inflexió per a malament i em va produir por i inseguretat ser un "expert" en un camp al que estava segur que no em podia dedicar, a estar obligat a marxar d'un entorn segur per mi i una de les meues poques obsessions en una adolescència marcada pel dolor de no encaixar enlloc a part del Free (gràcies Cristobal, Aquiles, Fania i a tots els marginats que van aparèixer a la meua vida en aquell moment tan dur. Vos estimo fins a l'infinit) va ser nefast per la meua autoestima, que ja estava lastrada per l'intolerància a la diferència, pel meu caràcter i pel dany que ja m'estava fent a mi mateix (deixant de posar ganes als estudis, perdent el temps a l'ordinador, fumant coses il·legals...)
Esta discapacitat també m'ha produït problemes posturals, musculars i dificultats a l'hora d'establir contacte social. Fer treball de força m'ha produït un dolor molt intens al coll des que ho recordo. Socialitzar de festa és molt difícil si et parlen a l'orella morta. Anar de concert en gent és una merda, perquè jo sempre busco la part dreta de la taula de so per poder captar de la millor manera, segons com giro el cos, tots els sons que s'emeten. I creieu-me, ningú més vol. Havent de mirar a vegades la pantalla (si n'hi ha), cap a un lateral on no hi ha cap músic (i semblar que estàs boig) o sacrificar la qualitat de so per veure què passa a l'escenari.
Girar sempre el coll cap a l'esquerra fa mal. Vos ho asseguro.
Tinc clar que tenir un grau tan baix de discapacitat és un insult. Per mi ha sigut molt més incapacitant i dolorós del que podria haver estat perdre alguna altra capacitat. He perdut molt més del que marca un paperet d'un especialista de torn que des de l'objectivitat fictícia i sense preguntar què significava per mi esta pèrdua, i ni tan sols fent un seguiment real, va decretar. Al més pur estil Espanya.
No sé com hagués acabat esta història si tingués les dues orelles. No sé si seria mestre, no sé si m'hagués deprimit, no sé si hagués encaixat a cap grup, si em dedicaria a la música.
A vegades em sento com si fos un ocell al que li han tallat una ala i ja no pot volar.
Tot este infern hagués sigut més fàcil de suportar en més afecte, comprensió i respecte. Mai superaré el dolor de perdre una de les dues parts del meu cos que més m'estimo i m'he estimat. De la solitud i incomprensió que he sentit en este camí i del rebuig que se'n deriva de tot això.
No sóc divers funcional. No tinc una funció diferent. Tinc una orella que no funciona. No sóc capaç de percebre el so com un oient normal. Deixeu d'insultar la meua condició en la vostra misericòrdia i falsa inclusivitat i deixeu de ser uns tous a l'hora de dir el que som. No tinc una capacitat, i per tant sóc discapacitat. Fàcil, tat?
Desitjo haver-vos ajudat a ser persones més tolerants, inclusives i comprensives. Una abraçada!
