Han passat moltes coses

 Hola a tothom, benvinguts, quant de temps feia que no treia pols al teclat!

 

Sí, així com llegiu, la meva vida ha donat molts girs i fins a dia d'avui no m'he vist en cor de recuperar el teclat, els cascos i remenar una mica l'olla que tenia parada.

Ha estat un curs ple de daltabaixos. A la feina l'equip directiu m'ha humiliat per motius que encara no sóc capaç d'entendre i he patit la primera crisi d'ansietat de la meua vida, que a la vegada m'ha deprimit (com ja sol passar-me). Enmig d'aquest caos, l'Anna i jo decidim casar-nos. Però espera't, que la baixa s'allarga i s'allarga i descobreixo que tot apunta a que pertanyo a l'espectre autista, ja que la meua sensibilitat m'ha enfonsat més de l'esperat i el soroll, la llum i la por a trobar-me a les persones que m'han ferit voluntàriament em bloqueja, em provoca tremolors, insomni, bruxisme (que accentua el meu tinnitus basal i em provoca un mal de cap constant) i accentua greument la meua associabilitat i capacitat comunicativa. Provem i provem medicacions diferents per millorar l'estat anímic, per tornar a ser funcional, i l'únic que m'acompanya aquests mesos és la solitud, lectures excel·lents i televisió. I per acabar-ho d'adobar, enmig d'aquest caos, me n'adono que defujo del contacte social habitual, tancant el meu cercle a la mínima expressió. Aprofito per donar les gràcies a família i amics per ser-hi, sense vosaltres no sé on estaria!

 A les sessions de teràpia remoc moltes coses del passat, però a cada sessió surto convençut que sóc un bon docent i que senzillament he anat a parar a un infern en vida, on s'aplica la màxima de si no estàs amb nosaltres, estàs en contra nostra. Imagineu com de ridícula és la situació que, el dia que tot s'ensorra, dues tarades que no en tenen ni idea de música em venen a dir que els i les nenes no es saben la cançó de Nadal i que ho fan fatal. Elles, que no saben ni tocar la flauta dolça em venen a mi, amb 9 anys d'educació formal de música i molts anys tocant pel meu compte. Què collons li passa a aquesta societat? Tenim dret a opinar per tot? Podem opinar del que no en tenim ni idea?

Enmig de tot aquest enrenou, l'Anna (que a més de ser una persona excepcional és una excel·lent docent) el meu millor amic i filòsof de capçalera, Joan, i el meu terapeuta (que casualment és expert en TEA) coincideixen en una opinió: sóc una persona extraordinàriament intel·ligent i això fa que tingui un sentiment de la justícia desorbitat i una sensibilitat que a vegades és molt bona i d'altres no. I jo ho nego absolutament fins fa uns dies.

  La meua autoimatge ha estat marcada per una família autoritària i rígida, uns professors i mestres incompetents que no van saber estimular-me quan tocava i als 15 anys vaig patir una crisi de relat tan profunda que vaig passar a repudiar l'educació formal (i amb raó). Vaig estar molts anys intentant ocultar la meua capacitat (inclús a casa!) per escriure bé, crear música sense que ningú me n'hagués ensenyat, resoldre problemes matemàtics de forma profundament original quan no era capaç de seguir el camí lògic, i malgrat això mai em vaig auto-percebre com una persona més intel·ligent que la majoria de la gent que m'envoltava. És fotut veure que te'n surts tan bé amb tot i que acabes sobradament abans i el que intentes és passar desapercebut, no esforçar-te, distreure't sense un bon llibre o il·lustrant, aïllant-te del soroll i dels conflictes.... Però el més dur és creure't el relat de que ets una persona normal. Que absolutament tot el que fas és perquè tens més motivació que la resta, però l'has d'amagar i has de seguir uns valors cristians que fan olor a ranci. Evidentment, no saber que et passa quan tens 15 i 16 anys causa un forat immens, que em va  impactar fort al batxillerat, ja que no m'agradaven gens els meus docents o les matèries d'història de la filosofia, biologia, física, química i matemàtiques. A les assignatures que depenia simplement de la meua capacitat, me n'acabava sortint amb més o menys ajuda, però les altres les vaig patir molt. Com podia estar tan ceg i negar que fos intel·ligent? Vist així, semblava molt obvi el que em passava, no?

 Quan vaig començar el grau de química es va accentuar tant el rebuig per algunes assignatures que o no escoltava o me n'anava a estudiar a la biblioteca o a llegir. A més, hi havia dies salvatges en què estava 14 hores a la facultat. Això em sembla surrealista. És una forma excel·lent de motivar l'alumnat que no ha tingut les mateixes oportunitats que els pijets de la capital de fer pràctiques cada setmana al laboratori i si has tingut professors mediocres que segueixen dins del sistema ja que el propi sistema desincentiva a la gent formada i preparada a entrar als instituts, t'ho menges en patates. Molt bé això de la igualtat d'oportunitats . Enaquest context es produeix una de les escenes més traumàtiques de la meua vida. A la primera reunió amb la meua tutora, que no em coneix de res va i em diu: suspendràs. Aquell dia vaig recollir la maleta, vaig deixar-ho tot i me'n vaig anar a casa dels meus pares. Sol, derrotat, deprimit, sabent que no volia tornar a sentir-me d'aquesta manera. I amb una parella que donaria per escriu-re una telenovel·la (per sort vaig saber-ho tallar a temps jeje)

Desafortunadament, de persones amb poques habilitats socials i docents me n'he seguit trobant. No sé si és un mal endèmic de la URV o és un mal endèmic universitari. Vols investigar? Doncs fes classes! Que no t'agrada? No passa res, arruïna vides de xavals de 18 anys que no tenen autoestima ni saben què volen fer amb la seva vida. Una altra profe, per exemple, em va suspendre una assignatura amb un 6 de mitjana final perquè com que havia suspès el primer examen, de l'importantíssima història de l'Educació Física d'Espanya, havia d'anar a recuperar tota l'assignatura. A la recuperació ens dona un full en blanc i ens diu "desenvolupa el següent tema". I amb dos collons em va posar un punyetero 0, com si no hagués estat estudiant durant 2 setmanes sense parar. Sí, ara ja ho puc dir, hi ha docents que tenen mania als seus alumnes, i aquesta senyora me la tenia jurada tampoc entenc per quin motiu, però devia ser molt important carregar-me de 12 crèdits estúpids que em van fer perdre les classes més importants de català de la carrera. També us dic, que per que la senyora ens vengués el seu llibre i fardés de tenir un doctorat, perdent el temps i donant contingut com si fossem de 4t de la ESO tampoc em vaig perdre molta cosa. El que sí que van perdre els meus pares, això sí, va ser diners, i la fe en el seu fill, que insistia en que havia fet més que suficient per aprovar l'assignatura i que una idiota corrupta va decidir castigar a l'ovella negra de la seua generació.

Sigue com sigue, entenc les meues debilitats, puc ser una persona carregant pel meu entorn, fins a cert punt arrogant, altiu, ... però amb el meu recent ingrés a Mensa, potser va sent hora de canviar el relat. No hi haurà amargat que em tregui el que m'ha donat l'atzar.

Sóc un privilegiat de ser tan intel·ligent i ja va sent hora de recuperar bons hàbits i passió per aprendre. 

PD: a tu, mediocre, que t'has passat la vida tocant els collons a les persones més sensibles, més motivades o més estranyes, espero que algun dia et veiguen el plumero i et toque rebre a tu 😜

La maledicció del so

No és cap secret que sóc sord d'una orella des dels 15 anys i crec que no en sou conscients de tots els inconvenients i malestar que això suposa.

És un tema tabú en alguns espais i ambients de la meua vida i avui vos vaig a mostrar una petita part de la meua intimitat. Este article no pretén fer pena, ni remoure consciències. Projecta pors, inseguretats i dolor. No és apte per tothom.

Un dia d'estiu, com per art de màgia, vaig començar a sentir una molèstia molt intensa, una punxada forta dins la meua orella esquerra, que va anar minvant. Em vaig posar els auriculars per intentar ignorar-lo, però el que va fer va ser intensificar-ho. De l'orella esquerra només captava greus, de forma molt extranya. Em vaig posar death metal a un volum desmesurat durant unes hores. El dolor no va marxar i vaig començar a plorar, dins la caravana, encongit, sentint-me culpable d'una pèrdua de la que no n'era responsable. Al  cap d'uns mesos em van diagnosticar una cofosi a l'oïda esquerra produïda per la mort del nervi auditiu. Aquell dia ma mare em va deixar fer-me una arracada. Dono sort a l'atzar per haver perdut esta orella i no la dreta, perquè ja és prou cruel el món, que em titllaven de "maricon", "friki", "marginat", etc. i no tinc cap dubte que estos insults haguessen sigut més intensos. Un dia he de parlar de la passivitat i l'apatia dels profes d'institut de la nostra època. Que en los seus sous increïbles van cometre negligències que segurament ara estan penades. Tornem al tema.

El que no va minvar i encara em persegueix és el tinitus. I vos puc ben dir que és el pitjor d'estar parcialment sord. La constant sensació que l'orella sí que funciona i que els sons semblen reals és una molèstia constant. La incapacitat de sentir el silenci és dolorosa i envejo a tothom qui pot escoltar el silenci cada dia.

Vaig perdre la capacitat d'orientar-me segons el so. Si algú em crida pel carrer, si sento un soroll fort, la majoria de vegades començaré a rastrejar, intentant "intensificar" la senyal. No sempre amb èxit i honestament, encara em sento ridícul quan ho faig.

Per començar a desgranar els efectes a curt termini, els esports en equip van passar de ser el paradís a un maleït infern. La comunicació amb els companys per motius obvis ha estat nefasta des d'aquell moment i això significa que vaig passar de ser un marginat en grenyes a un exclòs. Per sort, quan he viscut situacions extremadament dures i cruels en aquest entorn, he tingut la capacitat de tapar-me l'única via de recepció del so i fer-me el tonto.

Fer-se el tonto. Esta capacitat que he desenvolupat al llarg de la meua vida. Ficar cara de no estar atent, d'estar immers en els meus pensaments. Ficar l'índex pressionant el tragus i per un moment esquivar comentaris punyents, cruels i posar-me dins d'una bombolla protectora. Durant unes setmanes vaig portar un piercing al tragus i sort que em va caure, perquè vaig estar desprotegit uns dies de les males vibres del meu voltant.

Com es pot suposa també es va produir un punt d'inflexió en els meus objectius i somnis. Vaig deixar de voler ser músic, tècnic de so o productor musical. Tenir una orella és extremadament discapacitant a este mundillo. Perceps gairebé la totalitat dels sons en mono i si no compres algun programari que t'ho permeti (a preu d'estafa), quan portes auriculars sents parcialment el so. I si empres este programari, tot el so surt pel mateix altaveu, cosa que satura encara més el so.

Vist en prespectiva, no sé ben bé com sentir-me. Va ser un moment molt depriment de la meua vida, un punt d'inflexió per a malament i em va produir por i inseguretat ser un "expert" en un camp al que estava segur que no em podia dedicar, a estar obligat a marxar d'un entorn segur per mi i una de les meues poques obsessions en una adolescència marcada pel dolor de no encaixar enlloc a part del Free (gràcies Cristobal, Aquiles, Fania i a tots els marginats que van aparèixer a la meua vida en aquell moment tan dur. Vos estimo fins a l'infinit) va ser nefast per la meua autoestima, que ja estava lastrada per l'intolerància a la diferència, pel meu caràcter i pel dany que ja m'estava fent a mi mateix (deixant de posar ganes als estudis, perdent el temps a l'ordinador, fumant coses il·legals...)

Esta discapacitat també m'ha produït problemes posturals, musculars i dificultats a l'hora d'establir contacte social. Fer treball de força m'ha produït un dolor molt intens al coll des que ho recordo. Socialitzar de festa és molt difícil si et parlen a l'orella morta. Anar de concert en gent és una merda, perquè jo sempre busco la part dreta de la taula de so per poder captar de la millor manera, segons com giro el cos, tots els sons que s'emeten. I creieu-me, ningú més vol. Havent de mirar a vegades la pantalla (si n'hi ha), cap a un lateral on no hi ha cap músic (i semblar que estàs boig) o sacrificar la qualitat de so per veure què passa a l'escenari.

Girar sempre el coll cap a l'esquerra fa mal. Vos ho asseguro.

Tinc clar que tenir un grau tan baix de discapacitat és un insult. Per mi ha sigut molt més incapacitant i dolorós del que podria haver estat perdre alguna altra capacitat. He perdut molt més del que marca un paperet d'un especialista de torn que des de l'objectivitat fictícia i sense preguntar què significava per mi esta pèrdua, i ni tan sols fent un seguiment real, va decretar. Al més pur estil Espanya.

 

No sé com hagués acabat esta història si tingués les dues orelles. No sé si seria mestre, no sé si m'hagués deprimit, no sé si hagués encaixat a cap grup, si em dedicaria a la música.

A vegades em sento com si fos un ocell al que li han tallat una ala i ja no pot volar.

Tot este infern hagués sigut més fàcil de suportar en més afecte, comprensió i respecte. Mai superaré el dolor de perdre una de les dues parts del meu cos que més m'estimo i m'he estimat. De la solitud i incomprensió que he sentit en este camí i del rebuig que se'n deriva de tot això.

No sóc divers funcional. No tinc una funció diferent. Tinc una orella que no funciona. No sóc capaç de percebre el so com un oient normal. Deixeu d'insultar la meua condició en la vostra misericòrdia i falsa inclusivitat i deixeu de ser uns tous a l'hora de dir el que som. No tinc una capacitat, i per tant sóc discapacitat. Fàcil, tat?

Desitjo haver-vos ajudat a ser persones més tolerants, inclusives i comprensives. Una abraçada!

10 jocs de taula que em representen

Feia una eternitat que no escribia res. M'està costant trobar motivació per fer este tipus de coses, però ara mateix estic avorrit i no tinc res millor a fer.

Com bé sabreu, sóc un gran aficionat dels jocs de taula. Actualment tinc més de 50 jocs i jugo almenys setmanalment. No he vingut a evangelitzar-vos sobre les virtuts dels jocs de taula per unir a la gent, desenvolupar la creativitat i aprendre a tolerar la frustració. Desenes d'articles de gent que en sap més que jo circulen per Internet. Avui faré un top dels jocs amb els que tinc un vincle emocional més fort.

Abans de començar, m'agradaria fer una menció d'honor al Heroscape que em vaig comprar d'oferta al famós supermercat de Vinaròs i al joc de cartes Yu-Gi-Oh, per ser les primeres experiències més plaenteres a este món. Tampoc puc oblidar dues partides molt recents al Guerra del Anillo i al Battlestar Galactica, però havent jugat un cop, no m'ho puc permetre.

Magic: The Gathering va ser el primer gran joc al que he jugat mai i segurament el joc al que més carinyo li guardo. És gairebé perfecte. Creat per Richard Garfield el 1994, va esgotar les primeres tirades i com molts sabreu estos sobres i caixes es cotitzen a preus absurds. És un joc rodó, hi ha moltes capes de complexitat i moltes coses a fer. Té la quantitat necessària d'atzar per que es donen situacions ridículament divertides. El seu defecte més gran és els preus desorbitats que es paguen per bocins de cartró barat. Jo vos recomano que vos les imprimiu o jugueu en cartes de merda de patxanga. Una vegada hi entres, és molt difícil sortir. Es treuen 4 expansions a l'any més algunes d'addicionals més cares per formats concrets.

Clank! és una cosa molt bizarra. Combina la creació de baralles (deck-building) amb moure's per una masmorra robant tresors a un drac juntament amb una mica de push your luck. A vegades es fa llarg, però és una delícia. És el primer joc al que se m'ha fet caldo la caixa de tant jugar-lo i moure'l. Igual que a Magic, hi ha suficient atzar com per que passen coses absurdes i hilarants a totes les partides. Que agradés tant a un dels meus millors amics

Star Wars: Al Filo del Imperio. Vaig a posar-me una mica intens. Any 2016. 4t any de carrera. Un mestre que està a punt de jubilar-se es posa a llegir un llibre d'Star Wars a la sala de mestres. Com de costum, el saludo i li pregunto que què està llegint. Un joc de rol? Ah, sí, com els jocs de taula de mazmorreo però en narrativa, no? Ah, no? Que no hi ha taulell? I com és que es tiren daus, llavors? Que em deixes el llibre? Què guay, gràcies!

Ara que ets jove, estàs a temps de jugar i provar-ho. Jo ja sóc molt gran i només me'ls compro per llegir i mirar els dibuixos. Als meus amics això no els interessa.

Em vaig llegir este mamotreto en menys de 2 dies, fent pràctiques i treballant per la tarda. Havia jugat 3 cops a Dungeons & Dragons i no havia entès mai res. La penya amb la que jugava a rol no estava disposada a ensenyar-me a jugar i si no fos per este llibre no hagués entrat mai a l'afició.

Dungeons & Dragons és un joc amb el que tinc una relació d'amor-odi. Tinc uns amics que volen jugar-hi com si fos un joc de taula i en sóc bastant reticent. . A mi me molen les intrigues, les xafarderies, el ser un ésser inadaptat que destaca a un món que no els accepta i que només els vol perquè són autèntiques màquines de matar en generalment un sentit de la justícia Tolkienià... A sentir-me com Hellboy, tenir problemes com ell, defectes, ideals, vicis, mals hàbits... A un sector dels meus jugadors els hi mola discutir sobre les regles, repartir-se els diners, l'equip, munchkinejar els personatges i sembla que l'únic que volen és fer combats (que és per mi la part més avorrida del joc en diferència)... i això que alguns d'ells encara no saben ni com es juga amb el seu personatge! Després d'acabar una campanya d'unes 30 partides de 4 hores, que s'ha allargat com un xiclet per la punyetera pandèmia i la negació per part d'uns pocs jugadors a jugar per Internet m'he cremat. He deixat tots els llibres al magatzem i estic pensant en vendre'ls o regalar-los. No per això no deixarà de ser un joc per mi molt especial.

No és la millor forma de començar a jugar a rol, ni de jugar a rol, però sí la més famosa i amb la que em resulta més fàcil trobar gent amb qui jugar. Si vos mola la literatura fantàstica, les sèries, el cine o el teatre, és una cosa que heu de provar almenys un cop a la vida. I recordeu que és més divertit interpretar els vostres personatges i complicar-vos la vida que només matar enemics i discutir sobre normes i els "per què només li passen coses dolentes al meu personatge?" 😸

Azul i Sagrada són jocs diferents, però en conceptes i un feel semblant. Has d'omplir un tauler amb daus o fitxes de colors, omplint el màxim d'espais possibles per obtenir la millor puntuació possible. No vos enganyaré si dic que he jugat més de 100 partides a l'Azul i 50 al Sagrada. Són un èxit assegurat a un dels meus grups de joc i per això els hi guardo molta estima.

Defender of the Realms va ser el primer joc cooperatiu que he jugat mai. Però m'agrada més Pandemic (Iberia). Tots dos són jocs on tots els jugadors han de fer el possible per evitar la derrota, que pot arribar de moltes maneres (havent molts brots, quedant-se sense recursos o amb un percentatge de la població molt alt malalt. Gràcies als jocs cooperatius em vaig interessar pel rol i em vaig desenganxar una mica de la competitivitat tòxica que venia arrastrant des de l'adolescència.

Potser per iniciar-se als cooperatius trobareu jocs amb temes que vos molen més (com Imperial Assault, Zombicide, Last Bastion) o més senzills i festius (com Just One o Wavelenght). El que és segur és que si sou de cooperar, no vos deixarà indiferents!

Secret Hitler és un joc de taula diferent. Heu jugat a l'Home Llop al cole? A Los Hombres Lobo de Castronegro? Bé, doncs ja ho teniu gairebé.

Estem al parlament alemany discutint sobre qui ha de ser elegit president i canciller. Es vota. Es resol una llei de tres possibles. S'aprova.

Mecànicament és simple i sembla molt tonto, però els nazis es coneixen i han de conspirar, crear conflictes i paranoia per guanyar, ja que són minoria. He tingut 3 còpies diferents de Secret Hitler i properament me'n compraré una quarta. Hi he jugat més de 200 partides (són ràpides).

Si el tema no vos mola, sempre podeu imprimir-vos el Secret Voldemort, que és el mateix joc però tematitzat al món de Harry Potter. Podeu també provar La Resistencia o Avalon, que són pràcticament el mateix, però sense la baralla de lleis.

Star Wars: Imperial Assault va ser el primer ameritrash que me va enamorar. És un joc de mazmorreo en que els herois s'enfronten a l'amo del calabós. És com jugar als combats de Dungeons & Dragons, però fent que estos siguen divertits i dinàmics. Es donen situacions molt divertides i el disseny és tan bo que la majoria de partides van molt justes i es decideixen per tirades en moments concrets. Si vos va la fantasia, Descent és el seu pare. També hi ha Cthulhu: Death May Die, Hellboy i Doom, de la mateixa editorial. Mecànicament són molt semblants. Si et fa respecte començar a jugar a Dungeons & Dragons des de 0, este és el vostre joc. Si vos mola cooperar o fer 1vs1, és també un gran joc.

La Crida de Cthulhu és un joc de rol atípic. Persones mundanes van descobrint veritats incòmodes i es van desgastant poc a poc fins morir o acabar bojos, servint a divinitats horripilants. Funciona millor amb històries breus. És el joc de rol al que li tinc més carinyo pel que m'ofereix de base. Històries d'intriga, combats curts i mortals, horror, monstres, malsons, màgia ritual, sectes, desaparicions, cases encantades... És una recreació molt fidel als relats de Lovecraft, però ben redactats. 

Vaig començar a jugar-hi al Gremi Lúdic Desperta Ferro de Roquetes amb diversos jugadors novells i ens ho vam passar genial, fins que vaig marxar del grup per un rotllo de faldes que encara no s'ha solucionat, ni confio en que es solucione aviat. Els infidels que m'he trobat al llarg de la vida han de mantenir una aparença i allunyar els rivals de les seues vides a qualsevol preu. Difamar i mentir sobre un amic a la resta de companys de l'associació em va fer mal i encara ara ho arrastro. Trust issues 4EVER

Per sort, és el joc de rol que més vaig jugar l'any de la pandèmia (amb desconeguts que es van convertir en amics) i ens vam poder reconciliar els mites de Lovecraft i jo.

Sempre li tindré un amor especial.

Això és tot. Gràcies per llegir-me, gent guapa!

Una bonica coincidència

Huooooooola REMENANTLOLLERS. Com esteu?

Avui vos parlaré d'esdeveniments que semblen revelacions. Coincidències que et fan explotar el cap i donen més transcendència de l'habitual a moments concrets.

He marxat de Sabadell i inicialment m'hi volia quedar. He fet amics que són un amor i als que trobaré a faltar durant la setmana, però hi ha hagut un conjunt de circumstàncies que m'han invitat a buscar un lloc a priori més estable que els darrers. Sabadell és una ciutat cara i trobar una habitació en condicions ha sigut impossible. En una altra vida hauria nascut dona i em tocaria sofrir el masclisme diari, però almenys trobaria pis en qüestió de minuts pel simple fet de tenir cony. A otra cosa, mariposa.

Porto 6 mudances en 6 mesos i dues han estat inesperades i m'han esgotat mentalment. Aquesta última ha estat el detonant per decidir moure'm on estic, i on si tot va bé estaré molts mesos.

Moralina: No anar a viure amb desconeguts sense la certesa que hi ha estabilitat d'estança, els companys de pis no són uns porcs o els veïns de dalt uns degenerats que es passen els dissabtes a la nit cridant els gols del Barça o escoltant reggaeton a les 3 del matí. No de tot lo dolent s'aprenen coses, però algo és algo, dijo un calvo.

El dia abans de marxar de Sabadell, sabent que me n'anava, em vaig trobar a la farmàcia a un senyor gran, que acompanyava al seu pare de 91 anys. Aprofito per denunciar que vaig a la farmàcia religiosament a comprar les miraculoses gotes que no em vull posar però que em fan més atractiu i eliminen el meu ull de porrero crònic (putos ullnormativistes, vos fotria a tots pelats. Sí, a tú també) Després de fer un acudit realment graciós i tèrbol sobre la més que probable propera mort del seu pare i del riure còmplice per part del seu pare i meu (i amb el raonable estupor de la farmacèutica) se'm va apropar, i en ulls plorosos però plens de vida em va agarrar del braç i em va dir una cosa semblant al que llegireu a continuació:

Viu la vida. No sigues una persona que mor en vida. M'explico, oi? Tu ja m'entens. No sigues com aquells que s'aixequen a les 7 del matí i seuen a la seua gàbia fins que els hi posen el plat a la taula. Busca una feina que t'agrade, fes coses que vulgues fer i no et preocupes pel que vindrà. Les coses dolentes que et passen, segur que no són tan greus. Mira'ns. Això sí que és greu. El més greu és el final. Tothom sap on acabarem. I quan estem sota terra, res del que haigues fet servirà per a res. Ni lo bo, ni lo dolent. Fes les coses que et fan feliç

Ara que ho recordo, una de les primeres cançons que vaig escriure de teen heavy-punkpoper es deia Live the Life. Quina sort que no tenia amics i mai vaig poder plasmar aquella aberrant melodia i lletra a una gravació o en públic.

Davant un missatge tan vitalista i després d'haver-li comentat que m'agradava com es prenia amb humor un fet que era innegable, li vaig comentar que estic en camí, i ens vam acomiadar. Joder, a vegades em passen coses tan guays com a Kvothe d'El nom del Vent (si no voleu ser morts en vida haurieu de llegir-lo)

Crec que finalment he trobat el meu espai, el meu lloc, a una societat que tradicionalment m'ha sigut tan hostil i m'ha costat d'entendre.

És difícil no adonar-se'n que la meua professió té defectes molt grans. És molt burròcrata, estàs sotmès a una constant presa de decisions arbitràries que no sempre s'han pres amb cura, consens ni calma i a vegades et trobes companys de feina que ni s'impliquen emocionalment ni professionalment i no s'esforcen en fer del lloc de treball un lloc còmode, acollidor i formatiu. Estàs constantment patint per la veu, la salut mental i física de l'alumnat i requereix de molta paciència i treball previ per arribar a tothom. També cal dir que els primers anys van ser molt durs, plens de contradiccions i amb el cap catxo intentant passar desapercebut a una institució en la que no em sentia còmode ni part d'ella. Anteriorment volia escriure un llibre o un seguit de relats recopilant experiències desagradables, però la meua peresa i defugir de la negativitat em van fer tirar enrere (malgrat les pàgines que tinc recopilades i els punts a tractar que tenia anotats a una llibreta que ni recordo quina era, ni falta que fa). D'aquí uns anys fardaré de lo sabi i moderat que vaig ser als meus fills, nebots o el que sigue, lluint carnet d'afiliat del P(SO)E i optant a seient de regidor a l'Ajuntament d'Amposta dins la coalició de pseudoesquerres SOM LA DESEMBOCADURA DE L'EBRE, SOM CATALANISTES PERÒ NO, SOM INDEPENDENTISTES PERÒ NO, VOLEM LA REPÚBLICA PERÒ NO.

Com ha pujat VOX a tota Catalunya, eh? Jo no ho sospitava gens. Em pensava que tota la white trash que portava mascaretes en la bandera d'Espanya eren votants del PSOE i Podemos...

 Però tranquils, xeics, que he vingut a omplir de llum els vostres cors. Sóc com un Jesucrist de segona catalana. Jo no només sóc de pa i vi, sinó que també sóc de fuet i licor d'arròs.

Estos defectes no em lleven la resta, que és realment bo. I és que el diumenge reviso la llibreta amb il·lusió, pensant en com començar la setmana. Quines activitats inicials tenia pensades fer, i si faig algun canvi o modificació d'última hora. Reviso les alarmes. Em preparo el tupper. Faig la llista de la compra. Si semblo una persona dreta i feta!

Jo, que sempre he tingut el cap a La Lluna de València, que sempre he fet servir l'hemisferi esquerre (sona ridícul que haigue estudiat esta puta merda de pseudociència, juntament amb una sessió de Reiki que s'endú la guinda del pastís, a la URV. A vegades sento que he estudiat a la descabellada Greendale), Tan antisistema que he estat i em començo a sentir a gust dins del sistema. Dins d'un reducte d'ell, de la meua zona segura, però dins del sistema. D'on sé que brillo com els ulls dels meus alumnes quan em preparo sessions amb cura, els ulls d'en Syd Barrett o les esglésies durant la Guerra Civil Espanyola.

 

Darrerament vos solto unes xapes guapes i desestructuro una mica els meus textos, xalant molt el moment d'escriure però sent conscient que com a lector no ha de ser fàcil.  Si vos mola el contingut, dale like i suscríbete. Fora bromes, si em llegiu m'agrada que m'ho comenteu. Tingueu una bona setmana! 😁

10 còmics (americans) que em representen

Hola! Com esteu, gent?

Ara mateix estic una mica saturat d'estudiar per les opos, i llegint sobre literatura anglesa i americana he decidit fer un rànquing de 10 còmics que em representen (i així també compensar la manca de fotos dels últims articles). 

DISCLAIMER: És una llista subjectiva, hi ha molts còmics que no he rellegit en temps i d'altres que no he llegit. Si t'interessa el mundillo, pots deixar-me comentaris o escriure'm per privat a les meues xarxes socials per eixamplar punt de vista 

Abans de començar, he decidit excloure grans històries per no repetir obres relacionades, autors o semblar el típic pesat que només llegeix còmics de superherois o dels mateixos autors. Al final de l'article vos recomano diversos còmics de diversos autors que per mi són excel·lents.

10. SILENCIO

Començo esta llista amb una decisió que podria semblar polèmica. Jeph Loeb escriu de forma excel·lent, i esta no és la seua millor obra, però combinada en l'art de Jim Lee és espectacular. Este és el còmic que em va enamorar d'esta afició. Lee és un dibuixant que em fascina i he llegit merdes molt grans només per veure els seus dibuixos. He llegit que l'adaptació al cine està bé.

9. EL REGRESO DEL CABALLERO OSCURO

Per seguir en la polèmica, col·loco el considerat per molts el millor còmic de supers de tots els temps a esta posició. El còmic és genial. Planteja un futur en què Batman, jubilat, es veu forçat a tornar a combatre el crim a Gotham. Té moments molt esbojarrats , està carregat de referències i de diàlegs executats a la perfecció, però per mi té un defecte remarcable, la manca de ritme durant les primeres pàgines de l'obra. És un dels guions més bojos de Miller i al·lucino de que li deixessen fer això en Batman, Robin i altres personatges clàssics. L'hauries de llegir abans de morir.

8. BORN AGAIN

És una història de superació de les que es recorda tota la vida, en uns plot twists molt bèsties. Daredevil no em deia res fins la sèrie de Netflix i llegir els còmics de Miller el van transformar en un dels meus superherois de referència.

7. PREDICADOR

Heu vist The Boys o la sèrie homònima? Vos ha molat? Si la resposta és sí, este és el vostre còmic.

Este còmic agafa a un cura, l'envolta de gent xunga dels Estats Units i l'enfronta al mal. Ell no és una persona exemplar i els seus acompanyants tampoc. Ni el mal és com te l'esperaries habitualment. The Binding of Isaac em recorda una mica al que es cou a esta esbojarrada i èpica història.

En cas de no voler llegir-lo, teniu la sèrie d'HBO, de la que he vist el primer capítol i feia bona pinta.

6. PLANETA HULK

Et mola Gladiator? Les històries de superació? Mai has entès per què a Hulk se l'ha discriminat al MCU? Compra't ja el còmic.

Hulk és enviat a un planeta llunyà. Suposa un perill per la humanitat i es decideix exiliar-lo. Este planeta és governat per un emperador tirà fanàtic dels combats de gladiadors.

La premisa és simple, és un refrito de Gladiator, però no és el que pareix. Trepidant, emocionant i visualment impactant.

He d'admetre que me l'he llegit fa poc i dubtava si posar-lo més avall a la llista. Clàssic instantani.

5. EL VIEJO LOGAN

Emocionant i tendra. Em va impactar tant com Planeta Hulk al seu moment. Logan és ja gran i es veu obligat a tornar a actuar després de molt temps. Els malvats han guanyat i els pocs superherois que queden vius són marginats o viuen amagats. És El Regreso del Caballero Oscuro modernitzada en un toc de Mad Max. Treurà les garres?

Per què està més ben situada? Perquè el ritme és excel·lent i l'art també. Ha influenciat la pel·lícula de Logan, però el guió no té res a veure.

4. SUPERMAN HIJO ROJO

I si Superman hagués nascut a la Russia d'Stalin? Què passaria en Luthor? I si EUA amenacessin la Unió Soviètica?

No m'agrada Superman, però este còmic és una genialitat. En un missatge antiestalinista semblant al d'Orwell però sense blanquejar l'imperialisme yanki, Millar aconsegueix una obra rodona que defuig de parlar de política per anar a l'acció i a les emocions.

També té adaptació al cine.

3. HELLBOY

Una criatura semblant a un dimoni és invocada per nazis cultistes, però és criada pels aliats i posteriorment s'uneix a l'Agencia d'Investigació i Defensa Paranormal.

Mitjançant llegendes poc conegudes del nord d'Europa, Àfrica, etc. Hellboy és un còmic pulp que juga amb l'horror i terror clàssic, fortament vinculat amb els Mites de Lovecraft i les pel·lícules de monstres de principis del segle XX. Hellboy només té d'extraordinari la cua, el braç dret i una dosis molt alta de sort.

Té una gran virtut, i és que amb poc text, un dibuix simplista i un ús de color expressionista i senzill transmet més que la majoria d'obres de la novena art.

És un còmic que em van recomanar quan tenia 18 anys i fins la pandèmia no m'hi vaig apropar. No feu com jo i doneu-li una oportunitat.

Avís: Esta recomanació és perillosa. Si entres al món de Hellboy, és possible que t'acabes deixant centenars d'euros per llegir-ho absolutament tot. Encara no he arribat a este punt, però és possible que acabe passant.

2. V DE VENDETTA

Accessible, bonica, ben escrita, impactant... 

L'Anglaterra de Thatcher és innegable que va ser una època fosca. Alan Moore va canalitzar-ho amb una obra amb un fort missatge anarquista i un desig de canviar-ho tot, mitjançant la venjança d'V. És una obra bàsica per entendre el món del còmic per adults. Ple de simbolisme i amb una trama que es va complicant poc a poc, acaba amb un final apoteòsic i fent referència als psicodèlics que tant han format part de la seua vida.

Las ideas son a prueba de balas és la frase que tinc d'estat a Whatsapp des de fa uns anys

La pel·lícula està bé, però el guió del còmic és lo suficientment diferent com per xalar molt la primera lectura del còmic amb idees preconcebudes.

 1. LA BROMA ASESINA

Un dels millors còmics de superherois, en que no surt cap superheroi. El Joker gasta una broma a Batman i al comissari Gordon, a la vegada que s'explora l'orígen del Joker. És breu, intensa i angoixant.

 

Probablement sigue una de les obres més sobrevalorades del món dels còmics, però és indiscutible que és el millor còmic del Joker i una de les obres de Moore més accessibles i impactants visualment. L'adaptació al cine és acceptable, però no te la recomano si no vols que sigue la metadona del còmic.

Si t'ha agradat la pel·lícula protagonitzada per Joaquín Phoenix, t'agradarà.

 

 

 

 Altres recomanacions:

El Inmortal Hulk - Al Ewing (Hulk i gènere de terror)

From Hell,  La Cosa del Pantano, La Liga de los Hombres Extraordinarios, Top 10 i Watchmen - Alan Moore (El meu autor preferit de tots els temps. From Hell i Watchmen són una mica dures de llegir però pel meu gust són les millors, les altres són més accessibles)

Fábulas - Bill Willingham (és el còmic que estic llegint actualment)

100 balas, Joker i Wonder Woman - Brian Azzarello (100 balas no la vaig acabar, però és molt interessant i frenètica. Les altres dos obres són de lo millor que he llegit)

300, Batman Año Uno, Ronin, Sin City  i tota l'època de Daredevil - Frank Miller (Un altre autor arxiconegut que m'agrada. Gairebé tot el que té és molt accessible. T'ha d'agradar el seu dibuix o tenir molta paciència)

Animal Man, Arkham Asylum, All-Star Superman, JLA: Tierra 2 - Grant Morrison (És la gallina dels ous d'or de DC. Tot el que toca és bo. Arkham Asylum no és una bona primera lectura, però tot el que he llegit seu és assequible)

Batman - Jeph Loeb (Tot el que he llegit seu està genial. El Largo Halloween és probablement la seua millor obra, malgrat que a mi m'agrade més Silencio per l'art)

 Civil War, Lobezno: Enemigo del Estado, Némesis, Kick Ass - Mark Millar (Agafes el que agafes, no et decebrà)

Sandman - Neil Gaiman (No he acabat el còmic i no l'he recomanat, però les històries que conta, el desenvolupament del món i relacions dels personatges és gargantuesc)

Transmetropolitan - Warren Ellis (Una altra obra que no he acabat, però és excel·lent fins on he arribat. Cyberpunk molt gamberro i que et fa pensar)

Manga: Bola de Drac (obviament), Death Note, Hunter X Hunter, Naruto, One Piece