Han passat moltes coses

 Hola a tothom, benvinguts, quant de temps feia que no treia pols al teclat!

 

Sí, així com llegiu, la meva vida ha donat molts girs i fins a dia d'avui no m'he vist en cor de recuperar el teclat, els cascos i remenar una mica l'olla que tenia parada.

Ha estat un curs ple de daltabaixos. A la feina l'equip directiu m'ha humiliat per motius que encara no sóc capaç d'entendre i he patit la primera crisi d'ansietat de la meua vida, que a la vegada m'ha deprimit (com ja sol passar-me). Enmig d'aquest caos, l'Anna i jo decidim casar-nos. Però espera't, que la baixa s'allarga i s'allarga i descobreixo que tot apunta a que pertanyo a l'espectre autista, ja que la meua sensibilitat m'ha enfonsat més de l'esperat i el soroll, la llum i la por a trobar-me a les persones que m'han ferit voluntàriament em bloqueja, em provoca tremolors, insomni, bruxisme (que accentua el meu tinnitus basal i em provoca un mal de cap constant) i accentua greument la meua associabilitat i capacitat comunicativa. Provem i provem medicacions diferents per millorar l'estat anímic, per tornar a ser funcional, i l'únic que m'acompanya aquests mesos és la solitud, lectures excel·lents i televisió. I per acabar-ho d'adobar, enmig d'aquest caos, me n'adono que defujo del contacte social habitual, tancant el meu cercle a la mínima expressió. Aprofito per donar les gràcies a família i amics per ser-hi, sense vosaltres no sé on estaria!

 A les sessions de teràpia remoc moltes coses del passat, però a cada sessió surto convençut que sóc un bon docent i que senzillament he anat a parar a un infern en vida, on s'aplica la màxima de si no estàs amb nosaltres, estàs en contra nostra. Imagineu com de ridícula és la situació que, el dia que tot s'ensorra, dues tarades que no en tenen ni idea de música em venen a dir que els i les nenes no es saben la cançó de Nadal i que ho fan fatal. Elles, que no saben ni tocar la flauta dolça em venen a mi, amb 9 anys d'educació formal de música i molts anys tocant pel meu compte. Què collons li passa a aquesta societat? Tenim dret a opinar per tot? Podem opinar del que no en tenim ni idea?

Enmig de tot aquest enrenou, l'Anna (que a més de ser una persona excepcional és una excel·lent docent) el meu millor amic i filòsof de capçalera, Joan, i el meu terapeuta (que casualment és expert en TEA) coincideixen en una opinió: sóc una persona extraordinàriament intel·ligent i això fa que tingui un sentiment de la justícia desorbitat i una sensibilitat que a vegades és molt bona i d'altres no. I jo ho nego absolutament fins fa uns dies.

  La meua autoimatge ha estat marcada per una família autoritària i rígida, uns professors i mestres incompetents que no van saber estimular-me quan tocava i als 15 anys vaig patir una crisi de relat tan profunda que vaig passar a repudiar l'educació formal (i amb raó). Vaig estar molts anys intentant ocultar la meua capacitat (inclús a casa!) per escriure bé, crear música sense que ningú me n'hagués ensenyat, resoldre problemes matemàtics de forma profundament original quan no era capaç de seguir el camí lògic, i malgrat això mai em vaig auto-percebre com una persona més intel·ligent que la majoria de la gent que m'envoltava. És fotut veure que te'n surts tan bé amb tot i que acabes sobradament abans i el que intentes és passar desapercebut, no esforçar-te, distreure't sense un bon llibre o il·lustrant, aïllant-te del soroll i dels conflictes.... Però el més dur és creure't el relat de que ets una persona normal. Que absolutament tot el que fas és perquè tens més motivació que la resta, però l'has d'amagar i has de seguir uns valors cristians que fan olor a ranci. Evidentment, no saber que et passa quan tens 15 i 16 anys causa un forat immens, que em va  impactar fort al batxillerat, ja que no m'agradaven gens els meus docents o les matèries d'història de la filosofia, biologia, física, química i matemàtiques. A les assignatures que depenia simplement de la meua capacitat, me n'acabava sortint amb més o menys ajuda, però les altres les vaig patir molt. Com podia estar tan ceg i negar que fos intel·ligent? Vist així, semblava molt obvi el que em passava, no?

 Quan vaig començar el grau de química es va accentuar tant el rebuig per algunes assignatures que o no escoltava o me n'anava a estudiar a la biblioteca o a llegir. A més, hi havia dies salvatges en què estava 14 hores a la facultat. Això em sembla surrealista. És una forma excel·lent de motivar l'alumnat que no ha tingut les mateixes oportunitats que els pijets de la capital de fer pràctiques cada setmana al laboratori i si has tingut professors mediocres que segueixen dins del sistema ja que el propi sistema desincentiva a la gent formada i preparada a entrar als instituts, t'ho menges en patates. Molt bé això de la igualtat d'oportunitats . Enaquest context es produeix una de les escenes més traumàtiques de la meua vida. A la primera reunió amb la meua tutora, que no em coneix de res va i em diu: suspendràs. Aquell dia vaig recollir la maleta, vaig deixar-ho tot i me'n vaig anar a casa dels meus pares. Sol, derrotat, deprimit, sabent que no volia tornar a sentir-me d'aquesta manera. I amb una parella que donaria per escriu-re una telenovel·la (per sort vaig saber-ho tallar a temps jeje)

Desafortunadament, de persones amb poques habilitats socials i docents me n'he seguit trobant. No sé si és un mal endèmic de la URV o és un mal endèmic universitari. Vols investigar? Doncs fes classes! Que no t'agrada? No passa res, arruïna vides de xavals de 18 anys que no tenen autoestima ni saben què volen fer amb la seva vida. Una altra profe, per exemple, em va suspendre una assignatura amb un 6 de mitjana final perquè com que havia suspès el primer examen, de l'importantíssima història de l'Educació Física d'Espanya, havia d'anar a recuperar tota l'assignatura. A la recuperació ens dona un full en blanc i ens diu "desenvolupa el següent tema". I amb dos collons em va posar un punyetero 0, com si no hagués estat estudiant durant 2 setmanes sense parar. Sí, ara ja ho puc dir, hi ha docents que tenen mania als seus alumnes, i aquesta senyora me la tenia jurada tampoc entenc per quin motiu, però devia ser molt important carregar-me de 12 crèdits estúpids que em van fer perdre les classes més importants de català de la carrera. També us dic, que per que la senyora ens vengués el seu llibre i fardés de tenir un doctorat, perdent el temps i donant contingut com si fossem de 4t de la ESO tampoc em vaig perdre molta cosa. El que sí que van perdre els meus pares, això sí, va ser diners, i la fe en el seu fill, que insistia en que havia fet més que suficient per aprovar l'assignatura i que una idiota corrupta va decidir castigar a l'ovella negra de la seua generació.

Sigue com sigue, entenc les meues debilitats, puc ser una persona carregant pel meu entorn, fins a cert punt arrogant, altiu, ... però amb el meu recent ingrés a Mensa, potser va sent hora de canviar el relat. No hi haurà amargat que em tregui el que m'ha donat l'atzar.

Sóc un privilegiat de ser tan intel·ligent i ja va sent hora de recuperar bons hàbits i passió per aprendre. 

PD: a tu, mediocre, que t'has passat la vida tocant els collons a les persones més sensibles, més motivades o més estranyes, espero que algun dia et veiguen el plumero i et toque rebre a tu 😜