Com ja sabreu, soc una persona obertament friki i reflexiva.
És per això que avui portaré un tema polèmic per alguns.
El cas que avui m’anima a escriure és el de Dune, de Frank Herbert, concretament sobre la primera novel·la que dona nom a l’obra i a les pel·lícules i de l'adaptació de Denis Villeneuve.
Dune (1965) és un relat mesiàstic àmpliament inspirat pel monomite, concretament de la història de Jesucrist (tot i que el pots canviar per Goku, Frodo o Harry Potter, si vols). La novel·la, però, és molt més que això. És una obra obertament ecologista, i en un moment històric com el nostre, en que ni els negacionistes més grans poden amagar les dades alarmants, no entenc com Denis Villeneuve, ni Hollywood eclipsen que un senyor nord-americà ens advertia d’un futur distòpic (ara present. El que a mi em sembla el pilar fonamental de l’obra que a la vegada fa que Dune no només funcione com una obra de fantasia en un univers fictici excel·lent, sinó que l’eleva a una obra mestra irrepetible i que ja ens avisava fa exactament 70 anys dels perills de l’explotació descontrolada de matèries primes.
Us animo a que si les pel·lícules us han agradat us llegiu Dune i Fills de Dune (aquest darrer ja comença a desvariar però m’agrada com deforma la caricatura de l’elegit i el transforma en un personatge molt més pervers i complex).
Ja fa més de dues dècades vaig entrar en contacte amb la Terra Mitjana de Tolkien. El meu primer contacte van ser les pel·lícules, que em van tornar a confirmar lo guai que és la fantasia en un moment en que el meu pare no volia que escrivís sobre dracs i cavallers i deixés de llegir en bucle La Història Interminable o Harry Potter (els únics llibres no obligatoris que tenia). És irònic que a ell mateix li encantaven les pel·lícules i m’ho va contagiar. Vam veure l’estrena de Les Dues Torres i El Retorn del Rei al cinema, i me les va piratejar de la forma més habitual a casa. Amb VHS i deixant de gravar quan saltaven anuncis.
| La Comunitat de l'Anell |
També us he de confessar que no em va agradar el Hòbbit quan tenia 15 anys (el vaig acabar als 18 en un segor intent, abans de submergir-me en la literatura de Rothfuss i Martin) i he entrat en contacte amb el llibre d'El Senyor dels Anells aquest 2025. Els dos primers m’han meravellat i el darrer no m’ha agradat massa (però compleix el monomite fil per randa). El que tenen en comú els dos autors, Herbert i Tolkien, més enllà de l'obvi ús de l'estructura i herois del monomite, és que ambdós toquen temes complicats, concretament l’ecologisme i en el cas del segon, l’anti-industrialisme i l’amor per la naturalesa.
Tothom s’ha quedat amb el relat de l’amistat dels hòbbits i els diferents pobles de la Terra Mitjana, però pocs es queden amb l’antagonisme de Sàruman i les seves fàbriques d'orcs, de la corrupció de les tecnologies (màgia) i l’influència de Sàuron. El tercer llibre, que ja us he comentat que no m’ha convençut, té un final diferent (pel meu gust mediocre) però que repeteix altre cop el valor de l’amistat, de l’honestedat i la justícia.
El següent paràgraf conté un spoiler. Si et vols llegir El Retorn del Rei, salta-t'ho.
Hi ha un grup de hòbbits avariciosos i malvats que gairebé es carreguen la Comarca. És un tòpic, és innecessari però li senta molt bé (malgrat encabir-ho a un moment clau de l’obra i que entorpeix el ritme i la conclusió). El que mou la maldat dels homes és l’ànsia de poder i els diners, i és el mateix que acaba corrompent alguns dels hòbbits, que tan lluny semblava que estaven de l’odi i la maldat de Sàuron.
Fi de l'spoiler
En un moment de crispació política tan gran, crec que Hollywood es podria mullar més i mantenir la intencionalitat alliçonadora d’ambdós autors, enlloc de fer blockbusters als que els hi falta l’essència de l’obra original.
En el cas del Senyor dels Anells, penso que les pel·lícules son millors que els llibres i eliminen defectes importants (com les humiliacions als personatges malvats i la manca de ritme d’alguns passatges), però sent Villeneuve un dels millors cineastes dels nostres temps, a mi em faria molta vergonya haver format part de l’equip de guionistes de Dune: Part Dos. Com a blockbuster funciona, però si esborres tot el missatge de la segona part del llibre, queda el que queda, explosions, focs artificials i odi bàsic i simple als Harkonnen, que no deixen de ser una caricatura de l’empresariat del segle XX (i que tant perillosament s’assembla al nostre present actual). És una pena que el director de Blade Runner 2049 i La Llegada (una de les meves pel·lícules preferides) produís un producte al meu parer, tan pla i avorrit.
La
mort de Sàruman de la pel·lícula és inventada, però li dona una
dignitat molt més gran que el tracte que rep durant el transcurs del darrer llibre (si no estàs amb mi estàs en la meva contra) |
M’agradaria pensar que aquesta tendència de discursos neutres es revertirà, però tots sabem que qui paga, mana. Per tant, a un món més desigual que mai en la història de la humanitat, el control del relat el tenen unes quantes persones,que son precisament els Bruixots Malvats i Barons Àvars als que s’enfronten els protagonistes d’aquestes dues obres mestres.
Em
sembla curiós que a l'època de lo políticament correcte no es pague
d'ecologisme però si es representi un baró gras, avariciós i amb un
objectiu senzill: massacrar una religió i un poble |