(Col·locant la rentadora. Suavitat extra, que un mal dia ho arreglen coses com esta. Em giro, ràpidament cap a la càmera,
pla mitjà. Tinc una taca a l'ull esquerre. Porto el serrell
despentinat. Coixejo sobre el meu genoll esquerre i obro el congelador.
Em poso els pèsols sobre el genoll dret, mentre em moc cap al sofà. Em
veig reflectit altre cop a la pantalla del mòbil, negra. Tinc la barba
una mica massa llarga. Uf, i del bigoti ja ni en parlem. Avanço pel
petit menjador cap a una de les habitacions de la dreta. La més
espaiosa. Com a mínim tinc l'habitació endreçada. Obro el portàtil i
descarrego el meu pes, amb enuig, sobre la cadira. Avui tinc clar que
toca escriure)
Quin dia, eh? He sortit de casa i tenia la roda
del davant de la bici punxada. Els nens accelerats (com a mínim he estat
més hores de suport que no pas donant classe). I arriba el migdia i ens
diuen que ens confinen els caps de setmana. Adéu a l'excursió de dissabte i als jocs de taula del diumenge (per fi arribava el dia!). Pos
res, els següents dos caps de setmana els he de reestructurar per
fer-los com a mínim potables. Com a mínim demà punxaré música pels més
petits de l'escola. Un alumne avui m'ha regalat un dibuix del mestre del famós manga
Naruto, ja que li vaig contar que quan tenia la seua edat la mirava a la tele. Estic especialment sensible, avui.
Avui
m'apeteix tornar al poble, veure als pocs amics que em queden allí. Fer
una birra. Contar que un dels meus alumnes ha decorat una carabassa que
sembla Hellraiser,
a la qual li ha posat una mascareta i l'ha batejat COVID. Com s'ha
indignat la tutora i per reprimir-lo, ja que no li ha semblat bona idea
(mentre la majoria del claustre mos moríem de riure) i li ha fet escriure el ja irritant Tot anirà bé com a títol. Com m'ha alegrat que he millorat fent carrot cakes o com em vaig encoratjar
a demanar el telèfon a una noia que he conegut que em sembla molt
interessant (és la primera vegada que faig això des de l'adolescència i
n'estic molt orgullós).
Vull tornar al poble a buscar la meua reflex.
He descobert que el bosc de Can Déu no està gens malament per anar a
fer esport i un dia m'agradaria anar a fer fotos. També tinc ganes de
veure a la meua
família, besar-los, abraçar-los i compartir experiències. Em moro de
ganes de jugar a jocs de taula amb els meus amics mentre bevem una birra pija comprada al paqui de baix de casa o anar al kebab pudent i brut de sempre a fer-me un falàfel collonut.
Vull deixar de banda les converses infinites per Internet o obligar el
món a comunicar-se en mi a través de videotrucades. Tinc ganes de riure
i emocionar-me cara a cara. De passejar i conversar amb persones que
admiro o que estic descobrint. De sentir olors diferents de les que m'estic habituant i sons nous. De veure amb els meus propis ulls que, més enllà del fet que sóc una criatura ínfima en aquest sistema caduc, cuido el millor que sé de qui m'importa.
El novembre passat vaig comentar al cercle de confiança que tenia ganes de tornar a tenir parella o alguna cosa que se li assemble. Sembla que el món conspira contra mi (sóc lo Paulo Coelho ampostí) per fer d'este any un purgatori en vida.
Almenys tinc una feina que m'encanta i sembla que companyia i afecte en tindré, per molt que no serà física. També estic il·lusionat d'haver conegut a persones meravelloses que m'estan donant moments memorables a canvi de res. Als que heu estat, esteu i als que esteu des de fa poc, Kakashi-sensei vos envia un missatge!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada