Fa mesos que no escric al blog per no expressar-me públicament quan tinc un pic d'emocions positives o negatives (cosa que no significa que no escrigue, sinó que no tinc ganes que la meua fan número 1 [Hola Laia] les llegeixe)
Per si no ho sabeu, m'he mudat a Sabadell i crec que ha sigut una de les millors decisions que he pres mai (per molt que els entorns urbans no em fan el pes, he deixat l'hàbit d'anar al gimnàs i he deixat grans persones enrere a les que segueixo estimant a la distància)
Ahir vaig tenir la brillant idea de fer tops 10 de coses que em defineixen com a individu, ja que durant la quarantena me n'he adonat de lo molt friki que sóc de les meues coses i lo especial que em penso que és tot allò que em defineix, per molt que segurament serà tot un constructe format a posteriori. Per recordar-me qui sóc en aquests temps de canvis, i per un futur proper, crec que serà divertit recordar com era el 25 d'octubre del 2020.
Segurament faré top de llibres, plats de cuina, grups, jocs de taula, ferides, etc.
O potser no. Potser al final resultarà ser un únic post només parlant de música.
Sigue el que sigue, ja em va bé de qualsevol manera.
En aquesta llista falten grups mítics, cançons millors del mateix artista, himnes atemporals, ...
Em disculpo per adelantat. Sóc així de raret i estem aquí per parlar de les coses que m'agraden a mi, simplement.COMENCEM!
A dia d'avui, els artistes de hip hop americà que més m'interessen són de la costa est.
Kendric Lamar és el meu raper preferit contemporani. La seua veu nassal és molt característica i personalment m'encanta. Té un flow sobrenatural i rima a un nivell històric. Com passa amb molts altres rapers nombrats anteriorment, trenca l'estètica tradicional i és capaç de cantar sobre qualsevol base. Els seus dos darrers àlbums són joies que trascenderan gairebé segur.
Els que em coneixeu bé, sabeu que cada cop escolto música més alegre i melòdica. Ha quedat molt enrere l'època en que escoltava música excessivament trista o enfadada (escolteu Jar of Flies, gent, però només quan esteu contents).
El següent grup és el bon rotllo personificat. L'East Coast i la seua Zulu Nation tenen molts exponents d'este tipus de so que busco, però personalment, em quedo amb A Tribe Called Quest. Són probablement el meu descobriment del 2020. Si pugués enviar al passat una nota recomanant-me alguna cosa, segurament posaria:
"Ferran, insisteix en que et compren un portàtil abans dels 15, que et posen Internet, no jugues a videjocs en línia, juga Fallout, no fumes porros, no begues alcohol de forma descontrolada, sigues més disciplinat, ordenat i escolta A Tribe Called Quest"
No he sentit cap tema seu que em deixe indiferent. Tampoc han envellit malament.
Q-Tip és al meu cervell l'artista de hip-hop més versàtil de tots els temps i un dels millors productors d'este gènere.
Electric Relaxation - A Tribe Called Quest
Dins del hip hop nacional, hi ha 2 grups que m'apassionen, però només en mantindré un a la llista. Efectivament, com segurament ja ho he fet abans, he vingut a fotre't la xapa sobre Zoo.
L'estiu d'Estiu vaig acabar fins als ous, però al setembre de l'any següent vaig sentir Corbelles i Imperfeccions i tot va canviar per a bé. És un grup que està molt relacionat al meu progrés personal per ser una persona més alegre i segurament els hi guardaré carinyo fins que comence a perdre la memòria. Panxo no té la millor veu del món i a Tempestes Arnau no té el millor flow del món, però aquest duo de rapers són capaços de rajar en contra del capitalisme amb lletres crues i dures davant de milers de nens, adolescents i adults a la vegada que animen a la gent a ballar. La fusió de gèneres que empleen és sublim i cadascun dels músics de la formació aporta uns trets distintius que difícilment es troben a dia d'avui.
També li foto canya a Aspencat, Ayax y Prok, VdV, Kase.O, Riot Propaganda i Los Chikos del Maíz
Ho sento, amics, he pecat. He tornat a Green Day. El meu grup de capçalera dels 12 als 16 ha tornat a la meua vida. Esta gent són la power band per excel·lència. Dookie és un dels 2 millors discs dels 90 pel meu gust i pots repescar cançons de qualsevol disc dolent seu. American Idiot segueix sonant al meu cap, a vegades, i toco Basket Case, She i Holiday per sobre de les meues possibilitats.
Toco F.O.D gairebé cada dia des de fa més d'un any. NO RAGRETS (sic).
Pel que fa al gènere he de destacar lo molt que escolto The Clash, NOFX, La Polla Records i Crim.
El que ha estat el meu grup preferit des de fa 10 anys, Mastodon, ha caigut en desús. Gairebé no els escolto, però no han deixat de ser el meu grup preferit. No tenen disc dolent. El seu progrés sonor em recorda al progrés que he fet jo. Els seus primers àlbums són poc assequibles per la gent que no escolta heavy metal, però són droga pura. A mesura que la seua carrera avança, es tornen més trippies i rockers i són els discs que més xalo a dia d'avui. Crack the Skye és per mi el disc més infravalorat de l'història del rock. M'he tatuat una de les seues portades a la cuixa i The Czar ha estat la meua alarma durant més de 4 anys i encara no l'he avorrit. Si tingués tanta paciència amb les persones ara mateix estaria casat i amb fills. Sens dubte, una de les bandes més destacades de prog metal, juntament amb Gojira i Opeth.
És Billie Eilish el millor conjunt pop de la història? Jo no en tinc cap dubte. Molta gent no és conscient de la dificultat de xiuxiuejar afinant. Té una veu monumental i Phineas és i serà un dels productors estrella més destacats d'esta època. Minimalista i excel·lent.
Beneït va ser el dia en que vaig anar a la rave del Viña. No per la droga, ni per l'alcohol, ni pel desfase. Per adonar-me'n que el techno pot molar molt. Crec que vaig començar a ballar de festa després d'aquella rave. I si agafem el techno i el mesclem en rock surten mescles tan explosives com Fatboy Slim o The Prodigy. Estos darrers tenen un trasfons més dur i probablement per això em flipen tant. Arxiconeguts al mític Free d'Amposta, no va ser fins fa 3 anys al Viña que em vaig encarinyar de veritat amb els d'Essex. Una pena que Keith Flint marxés abans d'hora.
Steven Wilson i Porcupine Tree són grups de prog rock poc coneguts amb un nivell de tècnica, experiència i una qualitat de producció brillant. No tenen àlbum dolent. La veu d'Steven és molt bonica i les col·laboracions en la seua carrera en solitari són memorables. In Absentia és probablement el seu millor disc, però jo em quedo amb el discàs The Raven That Refused to Sing perquè és molt jazzy (amb Marco Minnemann, Guthrie Govan, Alan Parsons...). Steven Wilson m'acompanya des de l'època de Mastodon i encara em sorprén a dia d'avui. A dia d'avui l'escolto més que a Pink Floyd i Rush.
Uns altres grans que m'han acompanyat gairebé mitja vida són Rage Against the Machine. Tenen 3 joies de discos que em compraria les vegades que fes falta. Missatge polític, a vegades avorrit, però amb una energia i una ira que m'ha donat molta espenta sempre. Make America Rage Again (i al món sencer, també) ✊
Els Beatles són el darrer grup que remarco com a pilar. Als 6 anys tocava cançons seues, d'adolescent em semblaven molt pastelosos i ara em semblen uns hippies genials. Quina pena que Lennon ens deixés, però ens va deixar al seu fill, que ho fa la mar de bé. I també tenim al seu fill imaginari, Kevin Parker, de Tame Impala, que ho peta.
Mencions honorífiques a Wu-Tang Clan, Public Enemy, Arctic Monkeys, Gorillaz, Oasis, Arrested Development, Run-DMC, Hendrix, Dylan, The Rolling Stones, Clapton, Black Sabbath, LedZep, AC/DC, Metallica, Slayer, Lamb of God, Machine Head i un llarg etc que ho peten i m'encanten. No sou vatros, sóc jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada