Els brivalls de sempre

A vegades em sorprèn com arribo a confiar tant en la gent que m'envolta, tant pel que fa a la velocitat com la intensitat. Com aquesta creença que una persona actuarà de forma no nociva (intencionadament, és clar) de cara a la teua persona. Com actues de bona fe, en voluntat d'aportar quelcom positiu al teu grup social i aquests et donen l'esquena. Com falses promeses i la sensació de comfort conviuen fins que un dia un pilar cau i l'edifici sencer s'enfonsa.

És destacable com aquestes qüestions m'afecten tant a nivell personal. Com deixo voluntariats per aquesta raó, m'allunyo de grups socials, d'activitats que m'apassionen o fins i tot em recloc a la meua habitació hores i hores, llegint, mirant programes d'humor, devorant videojocs o consumint temporades senceres de sèries fins que el nivell d'autoestima s'anivella i torna a la normalitat. O com a mínim el dolor s'ha calmat.

Precisament sobre aquest tema estava redactant l'article, de l'autoestima. Concretament de la dels infants i adolescents, ja que me n'adono de la importància que té el reforç positiu en les etapes de desenvolupament, gràcies a la meua professió. Però en aquest cas, m'ha afectat com a adult i he decidit sabotejar-me i aprofitant unes quantes frases per descriure què em passa pel cap (sinó, perquè hauria d'anomenar el meu bloc "Remenant l'olla"?)

Percebo que la major part d'humans adults manquem molts cops d'empatia: fem comentaris ofensius i no rectifiquem, actuem de forma desproporcionada quan ens ofèn quelcom, aïllem a les persones que senten dolor (mai entendré el perquè), no reflexionem suficientment sobre les conseqüències dels nostres propis actes, entre d'altres. En definitiva, ens tornem brivalls despietats que apunyalen l'autoestima dels nostres éssers estimats en qüestió de segons.

Això sí, pecant a vegades de narcisista, un cop de realitat inesperat sempre t'ajuda a equilibrar la balança de l'autoestima i et recorda que, a vegades, a una part del món no li importa causar dolor intencionat per sortir-se amb la seua. O és que no hi ha una classe política completament alienada dels problemes reals de la gent i ens dediquen a vendre productes?

Sempre em quedaran aquelles persones que m'estimen incondicionalment perquè van decidir tenir un fill o els hi ha tocat tenir un germà una mica "drama".

Per cert, a que és xula l'il·lustració del Jagoba Lekuona?

Cal ser feminista?

Nota: Aquest article el vaig escriure durant l'examen del C2 de català, el darrer 20 de juny, i el vaig copiar a mà per conservar-lo. Encara que crec que és molt millorable i hauria de ser reescrit per agradar-me del tot, també penso que el missatge és clar i mereix ser compartit. Cal afegir que encara no es coneixia que s'alliberaria als criminals de "La Manada".

Núria Valera diu a la seua obra Feminismo para principiantes "El feminisme és impertinent (...). Només cal pronunciar el mot i immediatament qui ens escolta mostra desgrat i es posa a la defensiva."

Per definició, el feminisme és un moviment ideològic que creu en la igualtat entre el gènere masculí i femení que lluita per alliberar les dones del masclisme. El feminisme, a més, és un moviment divers, que busca democratitzar la societat, deixant llibertat en la presa de decisions, defugint dels estereotips marcats pel gènere. Aquest moviment qüestiona l'ordre establert per un sistema antiquat.

Des de l'any 1977, el dia 8 de març, impulsat per l'ONU, es celebra el Dia de la Dona. Anteriorment, però, es celebrava a alguns països, com els EUA. Aquí, a l'Estat espanyol, només després de la mort del dictador la tradició patriarcal va començar a perdre poder, degut a formes d'identitat femenines crítiques amb el masclisme. Això ha desgastat el sistema, però segueix estant enverinat.
No era just que la Declaració dels Drets Humans antigament no garantís els drets de les dones, com tampoc ho és que les dones tinguin feines més mal remunerades i a més, exercint la mateixa professió que un home tinguin un sou més baix. Tampoc ho és la violència que afecta a la vida de moltes dones pel seu gènere.

Imatge de la vaga feminista del 8 de març de 2018 a Madrid (Font: Diari Publico)

És evident que hem de seguir combatent el masclisme, per garantir una igualtat real entre homes i dones. S'ha de curar el sistema judicial, impossibilitant tirar endavant sentències ridícules com la del mediàtic cas de "La Manada", en les quals es demonitza a la víctima que ha sofert violència de gènere. S'ha d'entendre que les dones tenen tanta vàlua com els homes en càrrecs de poder. S'ha de derogar lleis tan injustes com la de l'avortament, a Espanya; visibilitzar les agressions de gènere i conductes masclistes, etc.

En definitiva, si volem que els nostres fills i nets visquin a un món més democràtic, solidari i just, hem de rebel·lar-nos i donar suport al moviment feminista.
Com deia Maria Mercè Marçal al poema "Divisa":

"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel"

Una nit per oblidar

Per què la reacció exagerada com a resposta a la detenció a Carles Puigdemont i l'excés de violència al carrer?

Catalunya porta des de l'1 d'octubre sent una olla a pressió sense data definida per treure-la del foc, i la violència judicial i policial només ha aconseguit apujar la temperatura d'aquesta.

És d'esperar, doncs, que moltes persones, dins les quals m'incloc, pensin que aquest mal exercici de poder per part de l'Estat Espanyol és únicament una estratègia política per desvirtuar el moviment independentista i a la mateixa vegada danyar les ideologies d'esquerra que formen part del moviment. I ho han aconseguit.

Això fa que algú com jo, que es defineix com a socialista, catalanista i republicà hagi de prendre una posició ferma de cara al conflicte entre l'Estat Espanyol i Catalunya. És per mi impossible no inclinar la balança de cara a la meua terra i la gent que en forma part. Estan revifant, o tinc aquesta impressió, totes aquelles persones afins que creien que la situació havia arribat a un nivell d'absurditat extrema, sense sumar una majoria independentista. L'Estat, però, ens segueix guanyant la guerra psicològica. Tots aquells actes violents del vespre de Diumenge de Rams han estat i seran amplificats pels mitjans més afins al règim i ens desacreditarà com ja ho han fet abans.
Ja sabem com els mitjans estatals estan controlats pel poder econòmic, magnificant els actes de lluita de la classe treballadora que se'n van de les mans a la vegada que n'oculten tots aquells que són radicalment pacífics, com les manifestacions de Pro-Soterramiento de Murcia, les recents manifestacions en contra de l'actuació policial que va causar la mort d'un manter a Lavapiés o les manifestacions de suport a presos polítics.
I dins d'aquest control de la mass media, cal afegir que l'actuació de TV3 ahir a la nit va ser patètica. La passivitat amb què van transmetre el telenotícies nit (l'únic que vaig poder veure), sense cridar a la tranquil·litat a la societat civil és recaragolada, sabent que polítics d'alt nivell i les entitats catalanistes demanessin que les manifestacions fossin pacífiques. Ens recorda que no només els Mossos d'Esquadra no actuen sense càrrega ideològica, com tampoc ho fa "la nostra". Al meu parer, i pot ser molt equívoc, ahir a qui mana realment dins de TV3 li urgia atacar altre cop a l'esquerra. I altre cop insisteixo en que vam caure al parany.

La batalla d'ahir està perduda, ens van arrasar, i si no ens organitzem evitant que aquests gàngsters ens facin quedar com grups paramilitars o terroristes, i així ser els dolents del telefilm de diumenge, a la classe treballadora ens tocarà menjar fang una temporada més. Siguis del bàndol que siguis.
És molt difícil mantenir la sang freda després de càrregues policials com les d'ahir, però més difícil serà viure en una societat governada per aquells llops manipuladors que fent-se les víctimes són els mateixos que van organitzar les càrregues policials de l'1-O i d'ahir. Desitjo equivocar-me, honestament.

Per un rap lliure

Després de la sentència pel Tribunal Suprem a César Strawberry i de la condemna al raper Valtonyc per enaltiment del terrorisme i injúries a la Corona, semblava que s’apropava la calma amb l’absolució de Casandra, la twittera prèviament condemnada pels acudits de Carrero Blanco. Amb l'immediat ingrés a la presó de Pablo Hasel per un cas clònic al de Valtònyc, l’Estat ha revifat la flama.

Crec que és necessari anar a les arrels del hip hop per comprendre que aquestes lletres incendiàries no són una innovació dels rapers espanyols. Els rapers més controvertits de principis dels anys 80, Public Enemy, van endurir les lletres d’aquest gènere contra el govern nord-americà, i específicament enfrontant-se directament i sense embuts amb la policia novaiorquesa.

Els responsables de la justícia d’Espanya poden intentar justificar aquests suposats delictes d’odi amb qualsevol excusa, però el que és evident és que aquest moviment social i musical incomoda als grans poders del nostre Estat i faran el possible per censurar-lo, com ja va fer la FBI el 1988, prohibint a N.W.A cantar el seu carismàtic himne Fuck Tha Police en els seus concerts i censurant la cançó a totes les emissores de ràdio nacionals. Cal dir que aquesta cançó contenia algunes línies d’extrema violència, arribant a amenaçar de mort a agents policials. Tot i això, la distribució de l’àlbum i single no es va prohibir i la cançó encara ara és coneguda per milions de persones. Per què no es va iniciar un procediment judicial per tancar a la presó a l’autor d’aquests versos? Què hagués passat si algú hagués escrit un rap explícit violent en contra de la brutalitat policial de l’1-O o la monarquia?

El que queda clar és que hi ha nacions en què es respecta incondicionalment el freedom of speech, la llibertat d’articular opinions sense témer per sancions, censura o represàlies, mentre que aquí no succeeix el mateix.

Com deia abans, el càstig a Valtonyc i Pablo Hasel per haver nascut a un país de qüestionable qualitat democràtica és imminent. Cal no oblidar que aquestes condemnes afecten a tots aquells que no opinen el que l'Estat desitja i va com anell al dit a la Corona per evitar que se la qüestioni obertament sense mesurar el to. Sembla que aquesta situació ens apropa cada cop més a la societat distòpica que imaginava George Orwell a 1984.